27/10/2024

Qui cuida a les que cuiden? Quines altres possibilitats de sostenibilitat amb el nostre entorn existeixen…?

La Col·lectiva organitza aquesta trobada online oberta el 8 de maig a les 17:30 hores

vHLfV2i4_400x400
07/05/2020

Des de La Col·lectiva, l’Ateneu Cooperatiu de l’Hospitalet, volem generar espais per a compartir diagnòstics, problemàtiques i possibilitats, arrel de l’actual la crisi que vivim. Fa una mica més d’un mes que totes ens trobem confinades a causa d’un virus que ha posat en escac al món sencer, no obstant això nosaltres ens preguntem, és que la crisi no venia ja d’abans i això només és la gota que fa vessar el got?

Amb aquesta mirada hem convidat a conversar el pròxim 8 de maig a les 17:30 hores, a dues dones que han aportat durant anys una altra mirada al mon rural, al feminisme i a l’ecologisme.

  • Yayo Herrero: Antropòloga, enginyera tècnica, educadora social, professora, investigadora y activista ecofeminista.
  • María Sánchez: Veterinària i escriptora en constant interès por la cultura y el mundo rural. Autora de ‘Tierra de mujeres’ i ‘Cuaderno de campo’.

La trobada es realitzarà mitjançant una plataforma de video-conferència i serà oberta a tothom fins omplir l’aforament virtual que sigui òptim per garantir una bona connexió. Les persones interessades es podran inscriure a la web de La Col·lectiva: ateneulh.coop/ecofeminisme

La conversa serà dinamitzada per Norma Véliz Torresano, tècnica de La Col·lectiva i membre de Mujeres Unidas entre Tierras; i per Alba Benavent, també tècnica de La Col·lectiva i sòcia de la cooperativa de consum agro-ecologic Keras Buti.

Darrera de la proposta de conversa online

La filosofía d’aquesta proposta de conversa sobre Ecofeminismes, recorda la cosmovisió andina, aquesta que  descriu  la  Silvia  Rivera  Cusicanqui  quan  explica el pachakutik: aquells moments en els quals la terra tremola com a procés d’acumulació del passat i provoca catàstrofes, però en aquelles fractures es generen espais presents de possibilitat, de regenerar i sacsejar l’immutable. I es que, ara més que mai la població és conscient de la fragilitat del cos i de la importància de comptar amb una sanitat pública de qualitat i recerca amb recursos necessaris.

Ara més que mai s’evidencia que la malaltia no estava als nostres cossos, sinó que  era part del sistema. La perifèria és diversa, la perifèria és migrant, la perifèria és la que sostè les grans ciutats, des dels cossos de les que, sense ser reconegudes com a persones amb drets plens, cuiden de la nostra gent gran, impedida o treballen als camps que abasteixen la ciutat. Totes podem caure pel virus, però no totes continuem comptant amb les mateixes possibilitats per a sobreviure a aquesta crisi.

També pensem en les xarxes transnacionals de cures i la seva complexitat en temps de pandèmia; com revertir el sistema d’explotació nord-sud per a posar la vida en el centre no sols a nivell local sinó en relació a un sistema global, fins a entendre la invisibilitat de les pors i duels que no estem contemplant i que travessen a les companyes que han migrat. D’igual forma, com des de la premsa i els mitjans públics s’emfatitza la distància imposada de no poder acompanyar als nostres familiars en la malaltia pel confinament, però no fa referència a les distàncies més complexes de gestionar.

  • Qui cuida a les que cuiden?
  • Com podem respondre a aquesta situació?
  • Quines altres possibilitats de sostenibilitat amb el nostre entorn existeixen?
  • Existeixen altres cosmogonies o maneres d’estar en el món que ens serveixin de referència?
  • Quines polítiques públiques han d’aplicar-se per a no tornar al mateix sistema malalt?