En el transcurs d’un sopar celebrat aquest passat divendres, 3 de febrer a l’Hotel IKONIC LEX del carrer Buenos Aires, al barri de Santa Eulàlia de L’Hospitalet s’ha celebrat la primera edició de la Nit dels Insurrectes.
L’organització ha sigut una iniciativa de l’entitat Foment de la Informació Crítica (FIC) en l’objectiu de reconèixer el treball de veïnes i veïns que han treballat per la ciutat, i que s’han sacrificat pel seu present i pel seu futur, segons l’entitat organitzadora. El nom d’insurrectes prové assimilar el concepte de predilecte, nom habitualment utilitzat pels ajuntaments, quan volen distingir a alguna persona, amb un de més contestatari, Insurrecte, reivindicant la capacitat i la iniciativa de la societat civil,enfront de les administracions i els poders públics.
Així que aquesta primera Nit dels Insurrectes no ha sigut res més que un merescut homenatge a homes, dones i entitats que s’han destacat pel seu amor per la ciutat, el que vol dir per la seva gent i per les seves possibilitats de futur, segons la FIC.
Aquest any —i es vol fer cada any— la Junta de l’Entitat ha escollit un historiador en actiu, un home de teatre malauradament ja traspassat i una escola que va lluitar aferrissadament per la seva supervivència quan tothom la donava per liquidada. Joan Camós Cabeceran del Centre d’Estudis de l’Hospitalet; Enric Flores Tarrés ( a títol pòstum) i l’Acadèmia Cultura de la Torrassa han estat els guardonats en aquesta primera edició.
Insurrectes d’enguany
En primer lloc, es va atorgar el títol simbòlic de Fill Insurrecte/Predilecte de la ciutat de l’Hospitalet al director de teatre, actor, fundador de l’entitat cultural Alpha 63 de l’Hospitalet, del Grup de Teatre Popular del Casino de Santa Eulàlia i del Grup d’Acció Teatral, home de teatre i agitador cultural entre moltes altres activitats socials i culturals a: ENRIC FLORES TARRÉS a títol pòstum.
La normalització de la cultura catalana, a una ciutat com l’Hospitalet, va lligada a un altre compromís: el compromís de classe. I el teatre, que en aquells anys lluita per convertir-se en un vehicle d’agitació política imprescindible per fer una lectura crítica de la realitat, es converteix en una eina indispensable de l’antifranquisme a la ciutat. I l’Enric Flores és una de les peces cabdals d’aquesta presa de posició. Ell en sap de teatre, però a més té una altra virtut, ajudant a estimar el teatre a qui té a prop, ajuda a l’hora a prendre consciència que la cultura és un instrument indispensable del progrés.
Els mèrits de l’Enric són notables, però el que l’acompanyarà tota la vida és la rebel·lia i la capacitat de resistència.
En segon lloc, es va atorgar el títol simbòlic de Fills Insurrectes de la ciutat de l’Hospitalet al col·lectiu de mestres, alumnes i pares i mares de família de l’Acadèmia Cultura que han estat duent a terme un llarg procés de reivindicació i lluita social en defensa de l’educació i l’ensenyament en uns moments de clar perill de desaparició d’una acadèmia que va fer història a la barriada, pel compromís de tots a l’hora de defensar el dret a la formació en les millors condicions, a prop d’on viuen els alumnes, per la continuïtat del col·lectiu de professors i per la igualtat d’oportunitats dels nois i les noies que han de rebre coneixements i formació al barri. Tots aquests mèrits recauen en:
Col·lectiu de l’antiga Acadèmia Cultura de la Torrassa, avui Institut Escola Maria Miret
En tercer lloc, es va atorgar el títol simbòlic de Fill Insurrecte de la ciutat de l’Hospitalet al professor, historiador, investigador i activista cultural entre moltes altres activitats socials de compromís amb els més desafavorits a:
JOAN CAMOS CABECERAN
Joan Camós Cabeceran va néixer a Barcelona l’any 1949 i als 17 anys se’n va a viure a la barriada d’Hostafrancs. Estudia Història a la UAB (primera promoció) i participa activament en el món universitari antifranquista a l’òrbita del PSUC.
Quan és casar, va anar a viure a Bellvitge on s’implica molt aviat en la vida social, a la parròquia, a l’associació de veïns de Bellvitge Nord i a l’encara cèl·lula comunista del PSUC.
El Joan Camós, en aquells anys de la Transició, com a responsable polític de Bellvitge s’incorpora al Comitè local del PSUC, una època d’enorme voluntat de treball i entusiasme on treballa amb molta gent compromesa de la ciutat: Jose Fariñas, Mercè Olivares, Felip Gómez, Clara C Parramon, Joan Saura, Montse Perelló, Tomás Martínez, Joan Cornet, el Carpio profe de mates al Torras i Bages, el Jesús Vila i tants altres amb els que el Joan comparteix il·lusions i també desencisos.
El Joan, un home de tarannà conciliador, va treballar quaranta-tres anys com a professor d’història de l’escola Joan Pelegrí i encaminà les seves passes cap a la recerca i la divulgació de la història. Com ell afirma, «L’Hospitalet enganxa». Una ciutat tan caòtica com aquesta necessita recuperar la seva memòria i s’hi posa de valent. I de les primeres coses que fa, un treball que porta per títol L’activitat política a l’Hospitalet 1923-1946, Testimoniatges de Francesc Pedra i Marià Corominas, es publica al número 60 de la revista l’Avenç i és reconegut en els premis de recerca d’aquest 1983.
Posa en marxa espais de reflexió on coincideix amb gent que està fent el mateix fins a configurar el Centre d’Estudis de l’Hospitalet. Noms que ell també esmenta: Joan Casas, Pere Piñol, Jaume Botey Joan Egea, Ferran Navarro, Francisco José Basilio, M. Pilar Massana, Juliana Joaniquet.
El Joan Camós és, a partir d’aquest moment, un tros, però un tros rellevant, de l’ànima d’aquesta entitat, i el primer llibre que s’edita és la Bibliografia sobre l’Hospitalet, fet a mitges amb el Jaume Botey l’any 1985, i un any després publica la seva recerca, encara avui una aportació de primer ordre: L’Hospitalet. La història de tots nosaltres 1930-1936.
Després d’aquests treballs en vindran un munt, tots ells referits a la ciutat i els seus problemes i conflictes: immigració, catalanisme, anàlisi de la història demogràfica i instruments d’aproximació al coneixement de la ciutat, buscant sempre la creació d’equips de treball. Alguns títols, que no existirien sense ell: Història de l’Hospitalet (1991), l’Hospitalet és escola (1998), L’Hospitalet lloc de memòria (2007), Nomenclàtor dels carrers de la ciutat (2021).
Al llarg de tots aquests anys —i els que li queden— ha donat conferències a escoles, instituts, a ensenyants i en diverses entitats, així com passejades acompanyant a grups per donar a conèixer l’Hospitalet des del territori concret.
