Gris tempesta
Es va obrir la caixa de Pandora, tot es va tenyir d’un gris brut. Un gris trist com una classe d’economia de’n Niño Becerra. Un gris apocalíptic i llunyà, com un informatiu de’n Piqueres. Un gris trencat, com una novel·la d’Stieg Larsson.
Dies monòtons, confusos, plujosos. Videoconferències, correus, trucades… La jornada gira al voltant d’una pregunta transcendental: com esteu? Ràpid, revisant mentalment, sense remei, l’agenda de contactes i preguntant si tots estan bé, com es troben, que tal els avis.
Les nits comencen amb ganes d’un crit sord, tot anirà bé. Els carrers buits i els balcons plens, el silenci fantasmal dels carrers es trenca cada dia de forma puntual per la festa, la joia i el reconeixement. Al llit amagat ens abraça un insomni intranquil.
De sobte, un instant, un bri de llum, el convenciment sincer que ens en sortirem.
Daniel Grande
